Morphine

El 1989, Mark Sandman i Dana Colley van crear Morphine. Al cap de deu anys, malauradament, Sandman va morir. Morphine es van referir a ells mateixos com una banda de Low Rock; i és que pràcticament només hi havia bateria (Jerome Deupree i Billy Conway), saxo (Dana Colley), veu i baix (Mark Sandman). El primer àlbum va ser "Good" (1991), però fou am "Cure for Pain" (1993) que Morphine va començar a rebre més atenció. Els seguirien "Yes" (1995) i "Like Swimming" (1997). Tot i la seva qualitat i perquè no dir-ho, originalitat, i treure nou treball cada dos anys, mai van ser reconeguts pel gran públic, però si per fidels seguidors de tot el món. A principis de 1999, van acabar "The Night" però la mort de Sandman d'un atac de cor en un escenari d'Itàlia, va endarrerir-ne la sortida fins el 2000. També el 2000 es va publicar el directe "Bootleg Detroit" i el 2003 "The Best of Morphine: 1992-1995"

Temes imprescindibles:

- Buena
- Cure for pain
- Bye Bye Johnny
- You speak my language
- Honey White

Buena


Cure for Pain


You Speak my Language/Honey White

Johnny Cash

Arràn de la pel.lícula "Walk the line" interpretada brillantment per Joaquín Phoenix, vaig adentrar-me al món de Johnny Cash. Fins llavors, simplement només el coneixia.
Fer un resum de la llarguíssima carrera de Cash és complicat i en aquet blog intento fer posts curts, així que saltaré força detalls.
Conegut com "Man in black", Cash va néixer el 26 de febrer a Arkansas. Tot i ser conegut com un cantant de country, també es va dedicar al rock o al gospel. El seu primer contracte fou amb Sun Records on va grabar èxits com "Hey Porter", "Cry cry cry", "Folsom Prison blues" o la famosa "I walk the line". Més tard va deixar Sun per a fitxar per Columbia Records. Molts havien cantat sobre els marginats, però Johnny Cash cantava per als marginats; per això va arribar a fer una sèrie de concerts en presons dels Estats Units. El concert a la presó de Folsom es va convertir en un dels discs més venuts de la seva carrera. A principis dels 80, Cash va deixar de ser la gran estrella que havia estat, amb programa televisiu propi, i va fitxar per Mercury records. On va editar alguns treballs poc reconeguts tant pel públic com la crítica musical. Però la seva trobada amb el productor Rick Rubin el 1993, el va fer tornar a ser reconegut ja no només pels qui ja el coneixien, sinó també per noves generacions. Amb Rubin va grabar els discs "American Recordings" (al petit estudi de casa seva) on s'incloïen versions de grups actuals com Nine Inch Nails, U2 o Depeche Mode. Amb la veu ja força deteriorada i pràcticament amb només l'acompanyament de la seva guitarra, els "American Recordings" van rebre un merescut reconeixement del públic i la crítica rebent diferents Grammy. Trent Reznor de Nine Inch Nails, va arribar a dir que amb la versió que havia fet Johnny Cash del seu tema "Hurt", havia perdut una nòvia, ja que a partir d'ara ja no li pertanyia a ell, i que ja no havia tornat a escoltar la seva pròpia interpretació del tema.
El 12 de setembre (quatre mesos més tard de la mort de June Carter), Cash moría a Nashville.

Temes imprescindibles:
- Hey Porter
- Cry cry cry
- Five feet high and rising
- I walk the line
- Ringfire
- Jackson (amb June Carter)
- Man in black
- Folsom Prison blues
- Cocaine blues
- The man comes around
- Hurt

Hey Porter


Cry, Cry, Cry


I Walk the Line


Folsom Prison Blues


Cocaine Blues


The Man Comes Around


Hurt

The Cardigans

El 1992 a Jönköping (Suècia) es forma la banda considerada per molts com la més important d'aquest païs, "The Cardigans". Si, més que Abba... Actualment amb base a Malmö.
Formats per:
- Peter Svensson (guitarra)
- Magnus Sveningsson (baix)
- Bengt Lagerberg (batería)
- Lars Olof Johansson (teclats)
- Nina Persson (veu)
L'eterna discussió que han generat moltes bandes, sobre si s'han venut o s'han reinventat i evolucionat, sembla que en el cas de The Cardigans ha estat la clau del seu èxit. Els fans de sempre han acceptat de bon grat la seva evolució, i aquesta ha fet que anessin recollint nous seguidors arreu del món. Els seus primers treballs, "Emmerdale" (1994), "Life" (1995) eren pur pop, sovint acústic. Melodies dolces i suaus que feien de The Cardigans, una banda "agradable". Un dels millors exemples sería el tema "Sick & Tired". Amb "First band on the moon" (1996), en que Persson ja escriu la meitat de les lletres, comencen a explorar nous mons com el rock progressiu, amb guitarres elèctriques molt més presents. Tot i això, en aquest disc hi ha el seu primer gran hit "Lovefool", magnífic himne pop. I finalment arriba l'èxit definitiu amb "Gran Turismo" (1998). Gran canvi, molt més contundent i alhora electrònic. Bases programades, guitarres afilades..m va dir un crítoc musical, era trip-hop, que van convertir en trip-pop.
Després d'alguna col.laboració i projectes pral.lels, van tornar amb "Long Gone Before Daylight" (2003) en que tornen a un estat més pur i senzill i molt menys produit, sonen però més "madurs" i dos anys més tard amb "Super Extra Gravity" (2005) on recuperen el seu primer productor i amb ell l'espontanitat. L'últim que han editat és "Best of" (2008), essencial per entendre l'extraordinària carrera i els canvis que han experimentat al llarg de setze anys.

Temes imprescindibles:
- Sick & Tired
- Rise & Shine
- Carnival
- Lovefool
- My Favourite Game
- Erase/Rewind
- Higher
- You're the Storm
- For What It's Worth

My Favourite Game


Lovefool


Erase/Rewind


Sick & Tired (simplement impressionant)


For What It's Worth

MGMT

Només fa un mes que els conec, però feia tant de temps que cap grup m'impactava com ho han fet, que ja es mereixen un lloc aquí. En un principi anomenats "The Management", MGMT és un duo de Brooklyn, Nova York format per:
- Ben Goldwasser
- Andrew VanWyngarden
Es van conèixer a la Wesleyan University, i mentre es descobrien bandes mutuament, van decidir formar-ne una. La seva música és una barreja de tot el que els ve de gust, indie, rock electrònic, pop psicodèlic... Com a "The Management" van aconsseguir treure un disc, "Climbing toNew Lows" (2005) i un e.p "We (don't) care" (2004). Ja com MGMT, van editar l'e.p "Time to pretend" (2005). Quan el vicepresident de Columbia Records, Steve Lillywhite va escoltar-lo, immediatament els va posar el contracte sobre la taula; un contracte per grabar quatre àlbums. Amb el productor Dave Fridmann han grabat el primer, "Oracular Spectacular" (2007). I el 2008 ha estat el seu any. Esperem que els següents siguin tant o més bons.

Temes imprescindibles: (amb un sol disc... tots!).

Kids (fanmade video)


Time to pretend


Electric feel


Kids (live in L.A.)

Portishead

El 1991 va néixer LA banda de triphop. N'hi ha moltes d'altres com Tricky o Massive Attack, però sempre he considerat Portishead com la més important. Tricky massa intermitent i discografia molt minsa, i Massive Attack també van sortir del triphop.
Formats a Bristol (capital el triphop) van agafar el nom del poblet situat a 13km. Formats per:
Geoff Barrow: Samplers, programació, scratch, bateria, teclats...
Beth Gibbons: veu
Adrian Utley: guitarra
La música de Portishead i especialment la manera de cantar de Beth Gibbons, fumadora empedernida, és electrònica, és experimental, és triphop en estat pur. Quatre notes poden posar la pell de gallina, desde els temes amb una melodia més comercial, fins als més experimentals. Desde l'obscuritat més absoluta, a l'hipnotisme que et produeixen els samplers buscats, editats i programats per Barrow. La discografia de Portishead no és molt extensa, però tota, absolutament tota, brillant. "Dummy" (1994), "Portishead" (1997), "Roseland NYC Live" imprescindible, i l'últim i més experimental "Third" (2008).

Temes imprescindibles:
- Numb
- Sour times
- Glory box
- Roads
- Machine Gun
- Strangers
- Mysterons

Roads (Roseland NYC Live)

Sour times (Roseland NYC Live)

Glory box

Mysterons

Air

També coneguts com Air (french band) per distingir-los d'altres bandes, es van fer coneguts gràcies a la banda sonora de la película de Sofia Coppola "The Virgin Suicides".
Formats a Île-de-France l'any 1995, només són dos els components:
- Nicolas Godin
- Jean-Benoît Dunckel
Godin, estudiant d'arquitectura i Dunckel de matemàtiques, ja havien tocat junts a la banda Orange, on eren companys d'Alex Gopher i Ettiene de Crécy. Aquests, per separat, van dedicar la seva música a una basant més electrònica. Tot i ja no tocar junts la seva amistat segueix i s'han remesclat els uns als altres.
La seva música electrònica està clarissimament influenciada pels sintetitzadors de Jean Michel Jarre, Vangelis, els tocs ballables de Jean-Jacques Perrey i molt especialment per la música de Serge Gainsbourg.
La seva discografia comença a ser ja generosa, "Premiers Symptômes" (1997), l'excel.lent "Moon Safari" (1998), la banda sonora "The Virgin Suicides" (2000), el desigual "10,000 Hz legend"(2001), el disc de contes d'Alessandro Baricco "City Reading" (2003), el també excepcional "Talkie Walkie" (2004) i finalment "Pocket Symphony" (2007).

Temes imprescindibles:
- Sexy Boy
- Kelly watch the stars
- All I need
- Talisman
- Playground love
- Cherry blossom girl
- La femme d'argent
- Alone in Kyoto
- Venus

La femme d'argent

All I need

Talisman

Sexy boy

The Stone Roses

Sense The Stone Roses, mai haurien existit Oasis, Blur, The Verve i altres bandes de Britpop. És així de senzill.
I és que aquesta banda formada a Manchester el 1984, va ser la pionera d'aquella fornada en que actualment queden pràcticament només Oasis.
Formada per:
- Ian Brown (veu)
- John Squire (guitarra)
- Gary "Mani" Mounfield (baix)
- Alan "Reni" Wren (bateria)
La seva discografia és molt curta, dos L.P. "The Stone Roses" (1989) i "Second Coming" (1994). Van formar part del moviment "Madchester", joves que havien viscut el Summer of Love amb "raves" inacabables i els principis de les drogues de disseny, juntament amb altres grups crearen el rock ballable.
I és que Stone Roses, tot i el so folck-rock i la psicodèlia, eren drogues i rock per ballar, el rock de rave. Després e múltiples batalles legals, la banda es disol. Ian Brown segueix en solitari, i Mani s'incorpora als fantàstics Primal Scream.
És llegendari el concert a Blackpool de l'agost de 1989, en que un concert de rock es va acabar convertint en una macrorave.

Temes imprescindibles:
- Sally Cinnamon
- Elephant Stone
- Fool's gold
- I wanna be adored
- I am the resurrection
- Waterfall
- Begging you
- Love spreads

Begging you

Love spreads

I am the resurrection (Live Blackpool'89)

Waterfall