Portishead

El 1991 va néixer LA banda de triphop. N'hi ha moltes d'altres com Tricky o Massive Attack, però sempre he considerat Portishead com la més important. Tricky massa intermitent i discografia molt minsa, i Massive Attack també van sortir del triphop.
Formats a Bristol (capital el triphop) van agafar el nom del poblet situat a 13km. Formats per:
Geoff Barrow: Samplers, programació, scratch, bateria, teclats...
Beth Gibbons: veu
Adrian Utley: guitarra
La música de Portishead i especialment la manera de cantar de Beth Gibbons, fumadora empedernida, és electrònica, és experimental, és triphop en estat pur. Quatre notes poden posar la pell de gallina, desde els temes amb una melodia més comercial, fins als més experimentals. Desde l'obscuritat més absoluta, a l'hipnotisme que et produeixen els samplers buscats, editats i programats per Barrow. La discografia de Portishead no és molt extensa, però tota, absolutament tota, brillant. "Dummy" (1994), "Portishead" (1997), "Roseland NYC Live" imprescindible, i l'últim i més experimental "Third" (2008).

Temes imprescindibles:
- Numb
- Sour times
- Glory box
- Roads
- Machine Gun
- Strangers
- Mysterons

Roads (Roseland NYC Live)

Sour times (Roseland NYC Live)

Glory box

Mysterons

Air

També coneguts com Air (french band) per distingir-los d'altres bandes, es van fer coneguts gràcies a la banda sonora de la película de Sofia Coppola "The Virgin Suicides".
Formats a Île-de-France l'any 1995, només són dos els components:
- Nicolas Godin
- Jean-Benoît Dunckel
Godin, estudiant d'arquitectura i Dunckel de matemàtiques, ja havien tocat junts a la banda Orange, on eren companys d'Alex Gopher i Ettiene de Crécy. Aquests, per separat, van dedicar la seva música a una basant més electrònica. Tot i ja no tocar junts la seva amistat segueix i s'han remesclat els uns als altres.
La seva música electrònica està clarissimament influenciada pels sintetitzadors de Jean Michel Jarre, Vangelis, els tocs ballables de Jean-Jacques Perrey i molt especialment per la música de Serge Gainsbourg.
La seva discografia comença a ser ja generosa, "Premiers Symptômes" (1997), l'excel.lent "Moon Safari" (1998), la banda sonora "The Virgin Suicides" (2000), el desigual "10,000 Hz legend"(2001), el disc de contes d'Alessandro Baricco "City Reading" (2003), el també excepcional "Talkie Walkie" (2004) i finalment "Pocket Symphony" (2007).

Temes imprescindibles:
- Sexy Boy
- Kelly watch the stars
- All I need
- Talisman
- Playground love
- Cherry blossom girl
- La femme d'argent
- Alone in Kyoto
- Venus

La femme d'argent

All I need

Talisman

Sexy boy

The Stone Roses

Sense The Stone Roses, mai haurien existit Oasis, Blur, The Verve i altres bandes de Britpop. És així de senzill.
I és que aquesta banda formada a Manchester el 1984, va ser la pionera d'aquella fornada en que actualment queden pràcticament només Oasis.
Formada per:
- Ian Brown (veu)
- John Squire (guitarra)
- Gary "Mani" Mounfield (baix)
- Alan "Reni" Wren (bateria)
La seva discografia és molt curta, dos L.P. "The Stone Roses" (1989) i "Second Coming" (1994). Van formar part del moviment "Madchester", joves que havien viscut el Summer of Love amb "raves" inacabables i els principis de les drogues de disseny, juntament amb altres grups crearen el rock ballable.
I és que Stone Roses, tot i el so folck-rock i la psicodèlia, eren drogues i rock per ballar, el rock de rave. Després e múltiples batalles legals, la banda es disol. Ian Brown segueix en solitari, i Mani s'incorpora als fantàstics Primal Scream.
És llegendari el concert a Blackpool de l'agost de 1989, en que un concert de rock es va acabar convertint en una macrorave.

Temes imprescindibles:
- Sally Cinnamon
- Elephant Stone
- Fool's gold
- I wanna be adored
- I am the resurrection
- Waterfall
- Begging you
- Love spreads

Begging you

Love spreads

I am the resurrection (Live Blackpool'89)

Waterfall

Joy Division

Formats a Salford (Manchester) el 1976, Joy Division seran recordats sempre pel seu carismàtic líder Ian Curtis.
Anomenats en un principi Warsaw, van adoptar el nom de Joy Division (dones de camps de
concentració nazis obligades a prostituir-se).
La formació era la següent:
- Ian Curtis (veu)
- Bernard Sumner (guitarra i teclats)
- Peter Hook (baix)
- Stephen Morris (bateria)
La vida de la banda fou desgraciadament curta, de 1976 a 1980. En aquests quatre anys, van editar un E.P "An ideal for living" (1978) i un L.p "Unknown pleasures" (1978). Posteriorment s'editaren amb Curtis ja mort, l'L.P "Closer" (1980) i el single més conegut "Love will tear us apart".
Ian Curtis (Macclesfield 1956-1980), era epilèptic. Aquesta malatia junt amb la crònica depressió que patia, van fer de Curtis un dels personatges de la història del rock més llegendaris. Just a abans de començar una gira pels Estats Units es va suicidar penjant-se.
Les dues dones de la seva vida, foren la seva muller Deborah Curtis i la seva amant Annik Honoré, que va conèixer en una gira europea. Coneixedora de la rel.lació del seu marit, va seguir amb ell fins pràcticament l'últim dia. La biografia de Curtis està escrita per ella mateixa.
La música de Joy Division considerada post-punk (es van formar després d'un concert dels Sex Pistols), beu de moltes fonts, com serien Iggy Pop, David Bowie... i es considera com el principi del rock gòtic degut a la foscor i depressió de les seves lletres.
Els components restants van fundar més tard els famosos New Order.
Altament recomenable és la película d'Anton Corbijn "Control" (2007) amb un magnífic Sam Riley en el paper de Curtis.

Temes imprescindibles:
- Transmission
- Love will tear us apart
- She's lost control
- Dead Souls
- Shadowplay

Nota: Tony Wilson, el presentador de "Shadowplay", els va dir que si calia firmaria un contracte amb la seva discogràfica Factory Records amb la seva pròpia sang. Així va ser.

Transmission

Shadowplay

Love will tear us apart